Tocats del bolet

No hi ha geni sense un gram de deliri. (Aristòtil)

Cap Gran Mestre d'escacs és una persona normal. En l'única cosa que es distingeixen és en el tipus de bogeria. (Viktor Korchnoi)

─Mami...
─Sí, reineta? ─respon la dona.
L'autobús avança per la Cinquena Avinguda, entremig de carros i automòbils, una tarda assolellada de 1911. Mare i filla, assegudes al pis superior al descobert, es dirigeixen als antics cavallets del Central Park.
─Mami, mira aquell senyor... ─diu la nena apuntant amb el seu ditet.
─Quin horror!! ─exclama la mare cobrint ràpidament els ulls de la petita.
Envoltat de passatgers estupefactes, un home baixet amb ulleres de montura rodona, roman dempeus completament nu. El seu nom és Carlos Torre Repetto.

Autobús circulant per la Cinquena Avinguda de Nova York (fotografia del1911). Amplia foto

No seria l'última vegada que aquest extraordinari jugador d'escacs s'exhibís en boles. Anys més tard, durant un torneig celebrat a Polònia, va perdre els estreps i va començar a córrer nu per tot el recinte, cridant ─Foc!...

Carlos Torre Repetto. A la dreta, enfrontat a Frank Marshall en el torneig de Moscou de 1925.

El Mexicà Carlos Torre va aprendre a jugar als escacs als sis anys i molt aviat va destacar en el seu país. Va jugar diversos tornejos internacionals i va aconseguir estar considerat entre els cinc millors jugadors del món quan només tenia vint anys. Segons el propi Torre, mai dormia més de dues hores per nit. Li encantaven els gelats de pinya i s'en menjava de deu a quinze diaris. Als vint anys, els problemes psíquics van obligar a recloure'l en un manicomi durant tres anys. Després es va retirar dels escacs per a la resta de la seva vida.

  Un Astro que se apaga.
Interessant article sobre Carles Torre, publicat a La Vanguardia el 21 d'agost de 1931. Escrit per Ramon Rei Ardid, psiquiatre i escaquista espanyol que va destacar en el camp de la neuropsiquiatria i va ser campió d'Espanya d'escacs des del 1930 fins al 1943. (Resulta com a mínim curiós que "Rei" parli de "Torre" en un context plenament escaquístic).

Vegem una divertida partida de Torre jugada el 1927. Després de la jugada 7.Te1 les blanques aconsegueixen clavar la dama negra, però sorprenentment, en només quatre jugades, Carlos Torre aconsegueix xuclar el rei blanc cap al centre del tauler on és executat sense pietat.


Catorze anys abans de l'episodi de l'autobús, el secretari d'un altre home el sorprèn esperant pacientment una resposta a través d'un audiòfon invisible. L'home te la il·lusió de poder parlar per telèfon sense fil ni auricular. Sol acostar-se a la finestra per parlar i cantar. Després espera una resposta.

El secretari personal de Wilhelm Steinitz n'informaria al cònsol nord-americà, qui va suggerir la reclusió de Steinitz en un sanatori.

El gran escaquista Wilhelm Steinitz estava convençut que podia emetre corrents elèctrics, amb l'ajuda de les quals podria moure les peces a voluntat. Assegurava estar en comunicació elèctrica amb Déu i que inclús podia guanyar-lo als escacs donant-li un peó d'avantatge. Això va propiciar que finalment fos ingressat  en un manicomi de Moscou durant un temps. Steinitz va ser el primer campió del món oficial d'escacs. Va descobrir molts dels principis estratègics en què es basa el modern joc posicional.

Wilhelm Steinitz. A la dreta, jugant una partida al New Orlean Chess Club el 1883

Vegem una històrica partida, "La immortal de Steinitz". Després de la magnífica jugada 25.Txh7+!, el seu oponent, Von Bardeleben, va veure el que se li venia a sobre i, en lloc d'abandonar, es va aixecar i va marxar de la sala de joc sense dir paraula. Steinitz, veient que havia desaparegut el rival, va anunciar els espectadors un mat en deu i ràpidament va moure les peces en una la seqüència que va deixar perplex al públic.


Quaranta anys abans que Steinitz comencés les seves converses metafísiques amb l'audiòfon invisible, un jove estudiant de Nova Orleans és presa dels efluvis primaverals. Cau bojament enamorat de la filla de l'hortolà que cuidava les terres de la família. Però el seu cosí Ernest, dos anys més gran que ell, havia arribat abans i s'oposà als seus projectes amorosos. El jove va ordir un pla. Desafia el cosí Ernest a un matx d'escacs a sis partides. Les condicions són: a) Totes les partides es jugaran amb el gambet Evans (Vegeu article El capità Evans). b) Ell disposarà únicament d'un minut per cada jugada, mentre que Ernest tindrà tot el temps que vulgui. I c) El vencedor tindrà el dret als favors de la filla de l'hortolà, sense que el rival vençut s'hi pugui oposar. Ernest va acceptar i va ser derrotat per 4 ½ a 1 ½. Però la noia no va voler saber res del jove Morphy, qui va acabar profundament deprimit. Seria l'inici de la seva bogeria?

Paul Morphy. A la dreta, jugant una partida (que es va deixar guanyar) amb la reina Victòria d'Anglaterra en el Palau de Buckingham el 1859.

Paul Morphy va ser un dels grans escaquistes de tots els temps, per bé que ja de molt jove va patir paranoies. Estava convençut que diverses persones volien enverinar-lo i durant molt temps només va acceptar aliments si se'ls donaven directament la seva mare o la seva germana. També pensava que el seu germà polític i un altre amic conspiraven per esquinçar-li els seus elegants vestits i després assassinar-lo. Tenia el costum de col·locar sabates de dona distribuïts curosament traçant un mig cercle. ─M'agrada mirar-los ─deia quan li preguntaven la raó.

Morphy no va poder suportar el pes de la seva fama en arribar al cim en pocs anys. Després de vèncer als millors de la seva època en una gira per Europa, va tornar al seu país i va deixar definitivament de jugar. Va acabar odiant els escacs. Ni tan sols permetia que se li esmentés res que hi fos relacionat. Va rebutjar tots els premis i reconeixements que se li van oferir per la seva extraordinària carrera.

Vegem un exemple de les moltes meravelles que va produir el geni Paul Morphy. (També podeu veure la famosa partida de l'Òpera analitzada en profunditat en un altre article).


Ja han passat quatre anys des que Carles Torre s'exhibís en pilotes al pis de dalt de l'autobús.

─Vine aquí, Chess ─. Curiós nom, el del seu gat preferit. El felí fa un salt i se li arremolina a la falda. L'home, agraït, l'acaricia dolçament. Està exhaust. Acaba de guanyar una intensa partida a Max Euwe. Com en les anteriors partides del matx, abans de començar el joc ha deixat als seus dos gats sobre el tauler, olorant les peces. Sap que això li ajuda. Al comprensiu Doctor Euwe no li importa. ─No crec que Alekhine fes això intencionadament amb ànim de molestar ─diria anys més tard el doctor.

A l'esquerra Alekhine amb el seu gat Chess. A la dreta, just el moment de l'inici del matx contra Capablanca a l'Havana, el 1927 on Alekhine es va proclamar campió del món

Alexandr Alekhine, va ser campió del món des de 1927 a 1935, any en què va perdre el títol davant Max Euwe. A més d'excèntric, era un alcohòlic empedreït. Poc abans de l'inici d'una de les partides del matx, el van trobar estès en un camp proper completament ebri. En una altra ocasió, es va presentar a donar una exhibició d'escacs tan borratxo que va començar a orinar a terra davant la concurrència. L'exhibició es va haver d'anul·lar a causa de la lamentable "exhibició". El 1937 va reptar de nou a Euwe i va guanyar. Va ser una altra vegada campió del món fins a la seva misteriosa mort, el 1946.

Vegem el desenvolupament de la sisena partida del matx Alekhine-Euwe de 1937.


Ara fa quatre anys des que van trobar a Alekhine tirat al camp dormint la mona. Els nazis ja havien pres Polònia i estava enviant jueus en massa als camps de concentració. Un matí, un oficial de la Gestapo es va presentar sense avís en un sanatori mental de Varsòvia. L'atén el cap del servei de psiquiatria.

─Hi ha jueus a la seva clínica?
─No... Bé, sí. Tenim a un Gran Mestre d'escacs, però està completament boig.
─Vull entrevistar-me amb ell. Ho comprovaré jo mateix.
L'oficial és conduït a l'habitació del malalt, que es troba estès al llit.
─És vostè Akiba Rubinstein?
─Sí, senyor.
─Aixequi's ara mateix. Vingui amb mi!
─Per a què? ─respon el pacient aixecant-se del llit.
─¡Per treballar!
─Ah, treballar... A on?
─¡Al camp de concentració!
─Magnífic! Això m'encanta! ─diu mentre s'encaixa el barret i es posa la jaqueta.
─¡Quedeu-vos, quedeu-vos aquí!
L'oficial girà cua i se'n va anar per on havia vingut. El polonès es va lliurar de ser deportat al camp d'extermini d'Auschwitz.

Akiba Rubinstein va arribar a ser el jugador més fort del seu temps però no va tenir l'oportunitat de disputar el campionat del món, ja que en aquella època el campió del món era qui fixava les condicions per disputar la corona als seus adversaris i sovint exigia elevades sumes de diners, com va ser el cas de Lasker, contemporani de Rubinstein.

A l'esquerra, Rubinstein en el torneig de Sant Petersburg de 1914. A la dreta, jugant en una sessió de simultànies en la seva maduresa.

Rubinstein va patir diversos trastorns psíquics: espasmes nerviosos, timidesa patològica, antropofòbia (por a la gent), hidrofòbia (por a l'aigua) i manies persecutòries. Va passar els últims trenta anys de la seva vida en una institució mental.

Això no li va impedir jugar en tornejos d'elit. Durant un temps, una ambulància el portava cada dia des del manicomi on vivia a la sala on se celebrava la competició. Després del joc se l'emportaven immediatament.

Era extraordinàriament tímid. En els tornejos, després de realitzar cada jugada, es retirava discretament a un lloc allunyat de la taula "per no molestar al rival".

No va viatjar a Amèrica a jugar els grans tornejos de Nova York de 1924 i 1927, per la por a viatjar en vaixell, i en les escasses ocasions en què va viatjar al Regne Unit ho va fer amb els ulls embenats per no veure el mar.

  Crides solidàries d'ajut a Rubinstein.
Diaris d'Europa i dels Estats Units van demanar ajuda econòmica voluntària als ciutadans destinada als tractaments mentals que el gran mestre no es podia pagar durant l'última etapa de la seva vida.

Akiba ens va deixar meravelloses partides. Gaudim de "La immortal de Rubenstein" jugada el 1907.


Estem de nou en l'època en què el gat Chess ensumava les peces.
─Vostè hauria de fer més exercici ─. L'home d'origen letó s'acomoda les ulleres i mira al doctor. Sap que té raó.

Dies més tard començaria amb la seva nova rutina. Durant el torneig d'escacs en què participava, es va obstinar a practicar diversos moviments gimnàstics. Quan era el torn del rival, aprofitava per anar a un racó de la sala i començava amb els seus estiraments i genuflexions. Després s'ajeia a terra bocaterrosa i es relaxava. Els espectadors no s'ho podien creure.

Aaron Nimzowitsch, un dels grans teòrics dels escacs del segle XX, mai va arribar a estar incapacitat per una malaltia mental, però les seves excentricitats van fregar el patològic. Tenia curioses costums com ara la de presentar-se als tornejos en pijama.

Aaron Nimzowitch. A la dreta, en una partida amb Egil Jacobsen mentre Savielly Tartakower observa.

Es va considerar a Nimzowitsch com el tercer millor jugador del món, immediatament darrere dels seus contemporanis Alekhine i Capablanca. Mai va jugar amb ells una trobada pel títol.

Nimzowitsch va ser un gran teòric que va aportar moltes idees i conceptes als escacs. Com a pinzellada, vegeu un fragment de Mi sistema. Un dels llibres d'escacs més profunds que mai s'han escrit.

Vegem "L'immortal de l'Atzucac" jugada el 1923. Es diu que un jugador està en una posició d'Atzucac (o Zugzwang) quan no li queda cap moviment útil, i qualsevol jugada que faci li és perjudicial. L'Atzucac no és senzill d'aconseguir, ja que suposa el grau màxim de supremacia en una posició. Sens dubte aquesta partida de Nimzowitsch es mereix el títol d'immortal, pel sacrifici de peça que porta a la posició final, on les peces negres estan en perfecta harmonia i les peces blanques queden completament immobilitzades.


Estem ara a la fi dels setanta.
─Ell em va pegar primer.
─Va ser sense voler. Després vaig rebre una puntada de peu a la canyella que encara em fa mal. Per això li vaig tornar una altra puntada.
─I ahir també em vas patejar sense voler, no? I abans d'ahir.
Encara que sembli una discussió entre nens, es una discussió entre dos adults.
─Senyors ─, intervé l'àrbitre de la FIDE amb una expressió entre sorprès i emprenyat ─. Així no arribarem enlloc. Instal·larem avui mateix una fusta separadora sota la taula perquè no puguin donar-se més puntades de peu en les següents partides, i problema resolt.

Viktor Korchnoi i Anatoly Karpov en una partida del matx de 1978. Korchnói ha obert amb 1.d4 i Karpov s'ho està pensant. Aviat començaran les puntades de peu.

Anatoly Kàrpov i Víktor Kortxnoi no estaven bojos. Però la pressió a què van ser sotmesos durant el campionat del món de 1978, els va portar a una guerra psicològica plena d'extravagàncies. Ja en les primeres partides, Korchnói va aparèixer portant unes ulleres de sol amb vidres de mirall. Sabia que a Kárpov li agradava mirar fixament als ulls dels seus contrincants. Kárpov no es va quedar curt. Va contractar un parapsicòleg amb la missió d'interferir i confondre telepàticament els pensaments del rival. Quan es va demanar al parapsicòleg que es retirés de les primeres files del públic, Kárpov va dir: ─Se n'anirà quan tu et treguis les ulleres ─. Més endavant Korchnói es va portar un parell de membres d'una secta hindú perquè, a través de la meditació, anul·lessin la influència del parapsicòleg. També es va queixar que a Kárpov li passaven missatges codificats en els iogurts que menjava durant les partides. Finalment, l'aspirant va perdre i Kárpov va seguir ostentant el títol de campió del món.

Vegem una de les partides del campionat de 1978, amb comentaris de Gary Kaspárov.


Setembre de 2001. De pura casualitat, el personatge es troba avui a l'emissora de la Ràdio Bombo de Manila. La primera de les torres bessones acaba d'ensorrar-se fa uns minuts. La ràdio cobreix la notícia i aprofita per preguntar-li la seva opinió.

─Ja era hora que donessin una puntada al cul als Estats Units. Aplaudeixo aquesta acció, vull veure com Amèrica desapareix del mapa.

Pocs anys més tard, després de la seva mort, es trobaria a casa l'esborrany d'una carta que començava així: «Benvolgut Sr Ossama bin Laden, permeteu-me que em presenti. Sóc Bobby Fischer, el campió del món d'escacs. En primer lloc, vostè ha de saber que comparteixo el seu odi a...».

No només odiava Amèrica. Malgrat que la seva mare era jueva, el seu antisemitisme creixent el va portar a afirmar que els jueus havien inventat l'holocaust per fer diners.

Bobby Fischer. A la dreta, diversos observadors estiren el coll per observar el geni de catorze anys en el Marshall Chess Club de Nova York.

Robert James Fischer va ser un dels escaquistes més genials, més carismàtics i més polèmics de la història. Va ser campió d'Amèrica als catorze anys. El seu gran moment va ser el duel contra el campió del món rus Boris Spassky: el "Match del segle", un enfrontament entre el capitalisme i el comunisme en plena guerra freda. El campionat va estar ple d'incidències i d'extravagants exigències de l'americà. Fins i tot va haver d'intervenir el mateix secretari d'Estat Henry Kissinger per convèncer Fischer que no abandonés.

Ja abans de començar el campionat hi va haver moltes complicacions. Vegem un article publicat a La Vanguardia el juliol del 1972, on es tracta a Fischer de psicòtic desequilibrat i el compara amb altres escaquistes que han patit trastorns mentals.

  El Caso Bobby Fischer mantiene en jaque a la afición mundial.
Notícia del 4 de juliol de 1972 a La Vanguardia. Moment expectant a nivell mundial.

Fischer acabaria amb el domini rus del tauler des del 1948. Però després de guanyar el títol mundial, simplement va desaparèixer. Tres anys més tard, Kárpov va ser declarat campió del món per la incompareixença de Fischer per defensar el títol. En el seu llarg ocàs va anar creixent el seu desequilibri mental. El seu nom només va aparèixer en els mitjans per diversos escàndols. L'home que va ser un mite va arribar a ser perseguit per les autoritats del seu propi país. Després de passar vuit mesos a la presó al Japó per viatjar amb un passaport fals, va aconseguir asil a Islàndia on va acabar la seva vida totalment aïllat. Un cas tràgic de la història dels escacs.

Més enllà de la seva dubtosa personalitat, Fischer mereix que se'l recordi pels seus  escacs i pel que va fer pels escacs. La seva dedicació va ser infatigable. Posicions que durant molt temps s'havien considerat inferiors, es van veure revitalitzades com a conseqüència de la seva capacitat d'observar tot com si fos nou.

Vegem una partida jugada per Fischer a l'edat de catorze anys, durant el derbi a Nova York entre els clubs Marshall Chess Club i el Manhattan Chess Club (al qual pertanyia en Bobby).


Bé. Després d'aquesta sèrie de casos protagonitzats per escaquistes de primer nivell, un podria preguntar-se: Els escacs poden portar a la bogeria? És un terreny abonat per al desenvolupament de malalties mentals? En realitat, aquests casos són una minoria en comparació al nombre d'escaquistes amb seny. Diguem que els escacs són un joc tancat en si mateix, sense connexió amb cap altra realitat. Un joc solitari on l'objectiu és destruir al contrari. Persones amb obsessions i tendències paranoides poden trobar en els escacs un camp minat. Però tot i així, els escacs serien més aviat un catalitzador, no pas l'origen del problema.

Els escacs, doncs, no signifiquen cap amenaça de desenvolupament d'un desordre psicològic. Al contrari, s'ha comprovat que els escacs aporten valuosos beneficis als seus practicants com, per exemple, la millora de l'habilitat per planificar durant el procés de presa de decisions. La revista Schizophrenia Research, va publicar els resultats d'un estudi que demostra que jugar escacs és una molt bona teràpia per als pacients amb esquizofrènia. És més, en un altre experiment realitzat a llarg de vint anys, els científics van concloure que la pràctica dels escacs prevé contra malalties com l'Alzheimer i altres formes de demència. De fet, no es coneixen escaquistes que hagin patit el mal d'Alzheimer. (Veure l'article Ajedrez y Alzheimer de Leontxo García).

Tot és relatiu. L'escriptor britànic Gilbert Keith Chesterton, també anomenat "el príncep de la paradoxa", va dir en una ocasió: «La fantasia mai arrossega a la bogeria. El que arrossega a la bogeria és precisament la raó. Els poetes no es tornen bojos. Els escaquistes, sí». Curiosament el mateix Chesterton (que també va ser poeta) patia una dispràxia de desenvolupament sense diagnosticar.