divendres, 26 de setembre del 2014

El Capità Evans (Primera part)

La genialitat consisteix a saber transgredir les regles en el moment adequat. (R. Teichmann)
1824. Entre Milford Haven i Waterford. La tempesta esvalota la mar. Fort marejol, cops de vent i un fred que pela. William Davies Evans té trenta-quatre anys i en fa vint que els passa a la mar. Està jugant una partida d'escacs. La guanyarà. William mai serà un jugador d'alt nivell, però deixarà una profunda empremta en la història dels escacs.

A l'esquerra, situació aproximada on es va descobrir el Gambet Evans. A la dreta, William Davies Evans.


El Capità Evans s'està gratant la barba. Juga amb blanques. Ha obert amb 1.e4 e5 2.Cf3 Cc6 3.Ac4 Ac5. La Italiana. Estén la mà amb naturalitat per jugar el següent moviment, probablement vol moure el peó de 'c'. Tot d'una, un brusc cop de mar inclina el vaixell. Evans toca descuidadament el peó de 'b2' amb els dits... «Peça tocada, peça jugada» li passa pel cap.

El Capità agafa el peó de 'b2', i després de penetrar un instant en la mirada del seu oponent, l'avança dues caselles. Neix el gambet Evans: 4.b4!, un sacrifici de peó que encaixa com anell al dit en l'esperit romàntic de l'època.

Posició poc després del cop de mar:  4.b4!



Gràcies a un caprici de la naturalesa, Evans acaba de descobrir un camí ocult: el temps que perdran les negres per capturar el peó, és el temps que permet avençar el peó a 'c3' per preparar 'd4 . La idea, doncs, és atraure l'alfil negre amb 4...Axb4, per després de 5.c3 guanyar un temps preciós amb la intenció d'obrir el centre.

Expectatives després de 4...Axb4















L'estratègia consisteix en tempus versus materia. Si s'estableix un centre fort amb peons per mitjà de c3 i d4, s'obriran perilloses diagonals d'atac per part de les blanques , per exemple:

Posició després de:
4...Axb4 5.c3 Aa5 6.0-0 Cf6 7.d4 exd4 8.cxd4
















És possible declinar el gambet jugant 4...Ad6 , 4...Ae7  o  4...d5, però en aquesta obertura l'habitual és acceptar el peó. Sigui com sigui, normalment es produeix un joc tempestuós que evoca aquell dia de 1814 en alta mar.

Anys després d'aquell incident natural, Evans coneixeria a un altre barbut, Alexander McDonnell, mestre rellevant  de l'escola Romàntica, que influiria en la difusió d'aquesta variant de l'obertura Italiana.

McDonnell  protagonitzaria el memorable duel amb La Bourdonnais, que va assentar definitivament una tendència del joc cap a la imaginació sense límits, que més tard tindria a exponents il·lustres com Anderssen, Blackburne, Kieseritzky, Morphy, Zukertort, Staunton o Saint-Amant, entre d'altres.

Alexander McDonnell, Louis-Charles Mahé de la Bourdonnais, Adolf Anderssen, Henry Blackburne i Paul Morphy 



L'anomenat període Romàntic dels escacs es va desenvolupar plenament entre 1830 i 1880. Es caracteritza per un joc  obert i de caràcter tàctic. Els mestres de l'Era Romàntica desenvolupaven la seva imaginació sobre el tauler i el seu objectiu era guanyar de la forma més impactant. Van produir gambets, espectaculars atacs i brillants sacrificis de material. Aquesta etapa de la història dels escacs va tenir com a màxim exponent el mestre alemany Adolf Anderssen, qui afirmava «El veritable art dels escacs radica en les combinacions». No sospitava que els escacs evolucionarien adoptant conceptes estratègics i posicionals que el farien encara més profund i bell.

En general, les espectaculars jugades dels Romàntics avui dia son refutades, però en aquells temps, l'art de la defensa estava poc desenvolupat. La comprensió posicional del joc, la importància de les estructures de peons, i un munt els conceptes que qualsevol jugador té en comte avui dia, estaven encara per descobrir.

Podríem dir que si el període que va del segle XV al segle XVIII va ser la infantesa dels escacs, el romanticisme del segle XIX representa l'esclat de l'adolescència. Època de somnis, d'amor, de riscos i de poesia. Una època que va vestir els escacs de bellesa. El primer gran jugador "lògic", Wilhelm Steinitz, va fer desaparèixer els romàntics d'un dia per l'altre. Començaria llavors l'edat adulta dels escacs. Tindria cabuda el gambet Evans en aquesta nova etapa?

Amb les negres, Adolf Anderssen, màxim exponent de l'escola romàntica. Amb les blanques, Wilhelm Steinitz el botxí que acabaria amb aquell sistema de joc. En els útims anys del segle XIX, ja es reconeixia que l’única manera de vèncer a Steinitz, era aplicar els principis de Steinitz.

En la segona part d'aquest article farem un recorregut per la història i evolució del gambet Evans des del seu descobriment aquell vespre en alta mar fins als nostres dies.

divendres, 19 de setembre del 2014

2001, una partida a l'espai

T'asseus davant d'un tauler i de sobte el cor et batega més fort. La teva mà tremola en agafar una peça i moure-la. Però el que els escacs t'ensenyen és que el teu deure és romandre aquí amb calma i pensar si realment és una bona idea o si hi ha altres idees millors. (Stanley Kubrick)
Fa gairebé quinze anys, a sis-cents milions de quilòmetres de la terra, es va disputar una partida d'escacs amb una brillant combinació final. En un silenci absolut, mentre la nau Discovery solcava la foscor apropant-se a Júpiter, HAL 9000, la supercomputadora que dirigia la nau, posava a prova l'astronauta Frank Poole amb l'atac Worrall ─una variant de l'obertura Ruy López─ amb la qual es va arribar a aquesta posició:


Poole mou 1.Dxa6 mentre diu en veu alta ─La reina es menja el peó.

HAL juga 2...Axg2 i amb la seva greu i pausada veu respon ─I l'alfil es menja el peó de cavall.

─Vaja jugada... ─murmura Poole abans de replicar amb 3.Te1 ─Mmm... torre a rei u.

HAL li anuncia immediatament un mat en dos: 3...Df3! 4.Axf3 Cxf3# ─Ho sento, Frank, crec que s'equivoca: Reina a alfil tres. Alfil menja reina. Cavall menja alfil. Mat.

Poole queda atordit observant el tauler ─Ja... Sembla que tens raó, sí senyor ─. I HAL afegeix ─Gràcies per una partida tan agradable.

L'escena pertany a l'enigmàtica pel·lícula 2001, una Odissea a l'espai, dirigida per Stanley Kubrick el 1968, un any abans de l'arribada del home a la lluna.



En aquest breu diàleg, s'observen dues errades escaquístiques comeses per HAL. Errors inconcebibles en una supercomputadora, que no només era capaç de tripular la nau i dur a terme una complexa missió, sinó que a més incorporava trets humans: raonament, reconeixement facial i gestual, processament de llenguatge, apreciació de l'art, interpretació i expressió d'emocions,...

En primer lloc, hi ha una errada en la descripció d'un dels moviments. Usant la notació descriptiva, HAL diu "Reina a alfil tres". A diferència de la notació algebraica, on cada casella té una denominació única (independentment del costat del tauler per on es miri), en la notació descriptiva usada per HAL, les files comencen a comptar de l'u al vuit des del costat de les blanques i de l'u al vuit des del costat de les negres dacord amb els torns respectius. Per exemple, si en la primera jugada les blanques i les negres avancen dues caselles el seu peó de rei, això es descriu com 1.P4R P4R, mentre que amb la notació algebraica seria 1.e4 e5. Per tant, la jugada que anuncia HAL hauria d'haver estat "Reina a alfil sis"(D6A) en comptes de"Reina a alfil tres" (D3A). Cap màquina d'escacs podria cometre un error semblant en la descripció d'una jugada.

El segon error és més subtil. El trobem en el nombre de jugades de mat forçat anunciat. La variant d'escac i mat en dos moviments és correcta, però també hi ha la possibilitat per a les blanques d'entregar la seva dama amb 4.De6 o bé 4.Dh6 (en comptes de la jugada 4.Axf3), controlant amb la dama la casella h4 on el cavall negre amenaça amb donar mat. D'aquesta manera s'obté un moviment extra per a les negres, esdevenint, en conseqüència, un mat en tres jugades.

Com és possible que HAL cometés aquests errors? Kubrick és reconegut pel seu extraordinari perfeccionisme i meticulositat en tots els detalls de les seves pel·lícules. A més, va ser un fort jugador d'escacs en la seva joventut. En conseqüència cal suposar que aquests subtils errors del guió van ser deliberats. «Jo mai m'equivoco» afirma HAL en un altre moment de la pel·lícula.

A l'esquerra, la nau Discovery a les rodalies de Júpiter. A la dreta, l'ull de HAL 9000.




La pel·lícula, plena de matisos ambigus, es caracteritza per les múltiples interpretacions que suggereix a l'espectador. De fet, crec que cada u entén aquesta pel·lícula a la seva manera. Respecte a l'escena dels escacs, s'ha suggerit que HAL està mostrant els inicis de la seva demència, que el portarà a assassinar als tripulants de la nau Discovery. Una altra teoria més subtil és que HAL, que no es fia de la capacitat humana per dur a terme amb èxit la missió, posa a prova la idoneïtat de Poole (el qual no advertirà les errades escaquístiques de HAL), abans d'ordir un pla per acabar definitivament amb la vida dels astronautes. (Per a més informació sobre aquesta teoria, vegeu l'interessant "The Case For HAL's Sanity", de Clay Waldrop).

La posició representada a la película prové del final d'una partida real jugada l'any 1910 entre A. Roesch i Willi Schlage en un cafè d'Hamburg. Schlage, autor de la combinació final, va ser un escaquista de segon ordre, poc conegut. Vegem la partida original completa:


(Com a curiositat, una animació de la partida Roesch vs Schlage feta amb plastilina).

Resulta summament estranya la presència del discret jugador Willi Schlage en el segell de 200F de la sèrie Grands Maîtres des échecs de la República de Mali emesa l'any 1979. S'hi inclouen, a més de Schlage, tres grans Grans Mestres dels anys vint: Janowsky, Alekhine i Bogoljubow. Probablement HAL 9000 seria el responsable que Schlage quedés immortalitzat en aquesta sèrie vint anys abans de 2001. Una curiosa inversió de causes i efectes en l'espai.temps.

Sèrie Grands Maîtres des échecs. D'esquerra a dreta, Janowsky, Alekhine, Schlage i Bogoljubow. Què hi pinta aquí Schlage?

La partida de Hal no seria la primera ni la darrera partida d'escacs jugada a l'espai.
El 1970, trenta-un anys abans de l'Odissea, els russos Andrian Nikolaev i Vitali Sevastianov, tripulants de la nau espacial Soyuz-9 van jugar una partida amb el Centre de Control Central mitjançant comunicació per ràdio. La partida va acabar en taules (vegeu la partida).

Set anys després de 2001 gràcies a l'aparició d'internet va ser possible jugar la primera partida "universal". El 2008, l'astronauta nord-americà Greg Chamitoff, entusiasta dels escacs i enginyer de vol i científic en una missió de sis mesos a bord de l'Estació Espacial Internacional, va posar-se en contacte amb la USCF (Federació Americana d'escacs) proposant un match de la Terra vs. l'Espai. La USCF va organitzar ràpidament un esdeveniment perquè tothom pogués participar. Cada vegada que era el torn de la Terra, el club d'escacs Stevenson Elementary School de Bellevue, Washington, guanyadors dels Campionats Nacionals Escolars per equips, proposaven fins a quatre moviments, els quals eren votats pel públic general d'arreu del món. Atès que es va jugar a un ritme d'un moviment per dia, va requerir d'una planificació molt acurada. La partida va anar així:


L'any 2011, Greg Chamitoff va embarcar de nou l'Endeavour amb destinació a l'Estació Espacial Internacional i va demanar una revenja als terrícoles. Aquest cop l'astronauta va guanyar la partida. Esperem amb impaciència que hi pugui haver un desempat en una propera missió.

Greg Chamitoff analitzant la posició en la partida del 2008. Cada peça està unida al tauler amb velcro, per tal d'evitar que els peons i cavalls surin al voltant de Greg, en el mòdul Harmony de l'estació espacial en la qual s'està jugant la partida.




Kubrick i els escacs

Stanley Kubrick (1928-1999) va aprendre a jugar els escacs als dotze anys i ràpidament es va convertir en un excel·lent jugador. Es va fer soci del Marshall Chess Club, presidit per l'ex-campió americà Frank Marshall. Més tard va formar part del prestigiós Manhattan Chess Club, al qual han pertangut importants escaquistes com Samuel Reshevsky o Bobby Fischer. De jove freqüentava cafès on es jugava als escacs i també es buscava la vida en el Washington Square Park, on es jugaven partides ràpides a l'aire lliure apostant diners. Va arribar a jugar fins a dotze hores diàries.

Va ser al Manhattan Chess Club on va conèixer al crític de cinema Alton Cook, del New York Telegraph, el qual li va proporcionar contactes per iniciar-se en el món del cinema. Les seves primeres pel·lícules se les va autofinançar amb premis obtinguts en tornejos d'escacs.

El sofisticat cinema que Kubrick va acabar desenvolupant es basa en plantejaments on la lògica és plena de conceptes escaquístics (veure article "La lógica intangible: geometría del gesto y la intención", on s'analitza en profunditat aquesta afirmació).

En les seves pel·lícules també trobem algunes referències als escacs. A 2001, una odissea de l'espai, a banda de la partida de HAL, apareix un científic soviètic anomenat Dr. Smyslov, en clara referència a l'ex-campió mundial d'escacs (i també cantant d'òpera) Vassily Smyslov.

Kubrick dirigint l'astronauta Frank Poole



En Atracament perfecte (1956), l'ex- presidiari Johnny Clay (Sterling Hayden) prepara un pla d'atracament a un hipòdrom. Es reuneix amb Maurice, un home corpulent, al qui li proposa realitzar una maniobra de distracció durant l'atracament. Aquesta trobada té lloc al club Chess & Checkers House de Nova York, local conegut com "La casa de les puces". Maurici li comenta, ─Quan necessito diners, surto a lluitar. Però principalment sóc aquí, perdent el meu temps jugant als escacs ─. Maurice és interpretat per Kola Kwariani, un professional de la lluita lliure en la vida real, amic i rival d'escacs de Kubrick. Kwariani seria assassinat el 1980 en una baralla justament quan es disposava a entrar al Chess & Checkers House.

A l'esquerra, fotograma de la pel·lícula on Maurice comenta una posició. A la dreta, portada de la revista Chess Review de març de 1956. Kubrick observa una partida real entre Kola Kwariani i Sterling Hayden, jugada a la maqueta del Chess & Checkers House, on es va rodar l'escena.




Camins de glòria (1957), possiblement una de les pel·lícules més antibel·licistes de la història, està ambientada en la lluita entre les forces franceses i alemanyes en terra de ningú durant la Primera Guerra Mundial. La història és tractada com una partida d'escacs en la qual els peons (els soldats) es poden sacrificar en funció dels interessos i objectius de la jerarquia militar. Kubrick va utilitzar un patró de tauler d'escacs en el sòl de marbre on els tres soldats estan drets davant el tribunal militar que els jutja.

Fotograma de l'escena del tribunal militar. La composició suggereix clarament una partida d'escacs



En Lolita (1962), Humbert (James Mason), decideix llogar una habitació a Charlotte (Shelley Winters) després de quedar bojament enamorat de la seva filla Lolita, una adolescent de 14 anys. Obsessionat, Humbert acaba casant-se amb Charlotte per tal de poder estar a prop de Lolita. Quan Charlotte entén el motiu, Humbert decideix assassinar-la. En una escena de la pel·lícula, es veu a Charlotte jugant als escacs amb Humbert. Charlotte diu ─T'enduràs la meva reina! ─. Ell respon ─Aquesta és la meva intenció ─. Lolita entra a la sala d'estar en camisa de dormir, dóna el bona nit i els fa un petó a tots dos. Humbert captura llavors la dama del tauler i diu ─Havia de succeir en algun moment ─. Kubrick crea una metàfora amb els escacs que evoca l'argument del film.

Lolita dona un petó a Humbert abans de retirar-se a dormir. La dama blanca de Charlotte està a punt de ser capturada.




Lolita està basada en la novel·la del mateix títol de l'escriptor Vladimir Nabokov, el qual també va ser un bon jugador i compositor de problemes d'escacs. Nabokov va escriure una altra novel·la, "La defensa", on el protagonista és un jugador d'escacs amb problemes psicològics que aspira a ser campió del món, però que a poc a poc va perdent el seny i la seva vida acaba convertint-se en una immensa combinació d'escacs que acaba tràgicament.

Stanley Kubrick també aprofitava els descansos en els rodatges de les seves pel·lícules per jugar amb els actors i els membres del cos tècnic. Mentre dirigia Doctor Strangelove (1963), ell i George C. Scott van jugar en moltes ocasions. Scott se les donava de bon jugador però Kubrick el va humiliar, derrotant-lo una i altra vegada després d'intenses partides.

Imatges del rodatge de Doctor Strangelove. A l'esquerra, en una magnífica fotografia, l'ull de Kubrick mira fixament un George C. Scott, d'esquena en primer pla. Al centre, Kubrick i Scott jugant en un descans. A la dreta, la cadira de Scott ocupada per un tauler al costat d'un gran cartell "No tocar".





En una ocasió, durant el rodatge de La Resplendor (1980), l'actor secundari Tony Burton es va portar uns escacs de viatge per passar l'estona en els descansos. Quan Kubrick se'n va assabentar, tot i que la producció portava retard, va suspendre la filmació durant tot el dia per jugar als escacs amb Burton. Kubrick li va guanyar totes les partides i després l'hi va agrair especialment, ja que feia molt temps que no havia jugat contra un oponent tan difícil.

És inqüestionable, doncs, la influència dels escacs en l'obra de Stanley Kubrick. El practicava amb els seus col·laboradors durant les filmacions, l'utilitzava com a recurs simbòlic en les seves pel·lícules, el seu discurs cinematogràfic seguia conceptes escaquístics... Però a més va prendre els escacs com un referent metodològic pràctic a l'hora de prendre decisions en el seu treball, tal com podem comprovar en aquesta interessant reflexió del propi Kubrick:

«En primer lloc, ni tan sols Bobby Fischer ni Karpov poden anticipar el final d'una partida. Poden fer una anàlisi més profunda que la resta, però cap d'ells pot preveure-ho tot. Cert nombre de les seves decisions es recolza en l'anàlisi, i les altres, en la seva intuïció. Jo era un bon jugador, evidentment lluny del seu nivell. Jugava a principis dels anys cinquanta en els clubs Marshall i Manhattan a Nova York. Els escacs ensenyen, entre d'altres coses, a superar l'emoció inicial que produeix un moviment en primer terme favorable i a pendre's el temps per analitzar. Quan es fa una pel·lícula, un cop ha començat el rodatge, cal prendre la majoria de les decisions per intuïció perquè el temps està comptat fins i tot si, vist des de l'exterior, el pla de treball, sembla molt lent. Així doncs, si s'atura, ni que sigui un minut, per reflexionar sobre un problema, es pot evitar cometre un error respecte a una decisió atractiva. Pel que fa al cinema, els escacs ensenyen més aviat a evitar errors que a tenir idees. Les idees semblen venir espontàniament, però el veritable problema és tenir disciplina per analitzar-les. Els escacs exerciten també la concentració; ara bé, és difícil reflexionar sobre un plató de cinema on s'està molt sol·licitat. Molta gent es mou al voltant i cada minut costa una fortuna. Si no fos així, els directors de cinema no cometrien tants errors que l'espectador percep immediatament» (Stanley Kubrick).

Tornant en algún lloc de l'òrbita de Júpiter l'any 2001. Va cometre Kubrick una errada amb les paraules de HAL?... No ho crec pas.

dijous, 11 de setembre del 2014

Del Xatranj als escacs. La irrupció femenina

La dama és la peça més poderosa del tauler, la que domina més caselles, la qui pot arribar a qualsevol lloc en una o dues jugades. Una peça determinant, perillosa, segura, àgil, protectora, femenina, assassina... Però no sempre ha estat així.
El joc dels escacs tal com el coneixem avui té poc més de 500 anys. El primer tractat d'escacs moderns conegut va ser el Llibre dels jochs Partits dels schacs en nom de 100 de Francesch Vicent, escrit en català i imprès a València l'any 1495. En aquest llibre ─l'últim exemplar conegut va ser devorat per les flames al monestir de Montserrat l'any 1811─ es mostraven partides on la dama es movia com ho fa avui. La dama passava a substituir una peça molt més feble anomenada Firz. Aquest fet, juntament amb altres canvis com la transformació de l'elefant en l'alfil, la possibilitat dels peons d'avançar dues caselles en el seu primer moviment, la captura al pas i l'enroc, van suposar la consolidació dels escacs moderns.

El joc dels escacs és una evolució del Xatranj, que a la vegada prové d'un altre joc similar, el Xaturanga, probablement inventat el segle VI a l'Índia. Xaturanga significa quatre (xhatur) membres (anga). Això fa referència a les quatre classes de l'exèrcit hindú d'aquella època: la infanteria (els peons), la cavalleria (els cavalls), els elefants (els alfils) i els carros de combat (les torres). Entre aquests actors no hi figurava la dama.

El Shah envoltat de les quatre classes de l'exèrcit indi: infanteria, cavalleria, elefants i carros de combat









Es desconeixen les regles exactes del Xaturanga, encara que diferents historiadors coincideixen en que els moviments de les peces eren iguals o molt similars a les del Xatranj.

En el Xaturanga intervenien quatre jugadors. Els bàndols ubicats oposadament en diagonal eren aliats, i existien jugades especials que proporcionaven determinades avantatges. En algunes regions es jugava amb un dau, incorporant al joc un element aleatori que allunya aquest joc de la idea fonamental dels escacs tal com els entenem avui.

El Xaturanga es va difondre a Pèrsia transformant-se en el Xatranj, joc on només intervenien dos jugadors. Els bàndols aliats es van fusionar en un únic exèrcit i el rei sobrant va esdevenir el Visir (el conseller). Molts anys després, la llavor del Visir, que havia nascut com una peça menor, es convertiria en la imponent dama dels escacs.

A l'esquerra, el Xaturanga,l'avi dels escacs. A la dreta,ambaixadors de l'Índia presenten el Xaturanga al rei de Pèrsia Khosrow I.


El Xatranj es va estendre amb èxit per tot el món islàmic arrelant molt entre els pobles àrabs, i és d'aquesta manera que el joc va entrar a la història. Els àrabs van crear una considerable obra literària i també col·leccions de problemes, anomenats mansubat. Els primers tractats escrits estan dadats del segle VIII. Durant els segles IX i X era freqüent que els califes, sobirans del món musulmà, disposessin de mestres del Xatranj entre la seva cort.

Ams els àrabs, El Visir del Xatranj persa va passar a anomenar-se el Firz (el ministre) però seguia sent la peça feble de curt abast que un dia hauria d'esdevenir dona i donar una nova i profunda dimensió als escacs.

Moviments del Firz (peça ubicada en 'f3')
i del Fil (peça ubicada en 'f5')
El Shah, el Faras Ruhk corresponen al rei, el cavall i la torre, i es movien exactament tal com ho fan en els escacs actuals.

El Fil i el  Firz (predecessors de l'alfil i la dama respectivament) tenien moviments diferents al de les peces dels escacs que coneixem. El Fil (l'elefant) ve a ser un alfil primitiu. Movia dues posicions diagonalment en qualsevol sentit i també podia saltar per sobre d'una peça tal com ho fa el cavall. El Firz (el ministre) tenia un poder molt limitat. Movia una única casella diagonalment en qualsevol direcció.

Els Baidaq corresponen als peons i es movien com en els escacs actuals amb algunes diferències: no existia el moviment inicial de dues caselles i quan un Baidaq arribava a l'última fila, només es podia es transformar en un Firz. No existia una dama en la qual convertir-se. El Baidaq no tenia ni de bon tros el potencial que te avui dia adquireix un peó a mesura que s'apropa a la octava fila, qualitat que pot ser determinant en una partida actual.

Guia del Xatrang, extreta i adaptada de La partida immortal de David Shenk
Tot i que, tal com hem vist, els moviments de les peces eren força semblants als dels escacs actuals, en realitat el Xatranj era un joc molt diferent. Normalment molt més lent i equilibrat, feia que moltes partides acabessin en taules. Tot i així podien produir-se posicions perfectament equivalents als escacs d'avui. Com a exemple, vegem aquest mansubat creat l'any 840 per al-Aldi, un dels grans jugadors coneguts del Xatranj. Un problema bastant simple, però que després de quasi 1200 anys manté el seu encant. Atès que sobre el tauler no hi ha el cap Firz ni cap Fil, la posició inicial i la seqüència de moviments poden aplicar-se perfectament als escacs moderns.


Com a curiositat, els àrabs també van ser els qui van inventar les modalitats del joc a cegues, les partides simultànies i les partides per correspondència. L'any 800, el califa Harun ar-Raixid va jugar una partida de Xatranj per correspondència amb l'Emperador bizantí Nicèfor I. Sis anys més tard, ar-Raixid seria vençut en una guerra de debò quan un exèrcit de 135.000 homes de Nicèfor va envair l'Àsia menor.

Durant el regnat dels califes àrabs, els millors jugadors de Xatranj eren anomenats aliyats. Només hi va haver un petit nombre de jugadors d'aquesta categoria, que vindrien a ser com els millors entre els Grans Mestres d'escacs d'avui dia, amb un ELO rondant els 2800 punts.

A principis del segle IX, durant el califat de al-Ma'mun, considerat com el més gloriós de la història de l'Islam, Jabir al-Kufi, Rabrab i Abun-Naam van ser els tres primers reconeguts aliyats. Durant el següent califat, Al-Adli, va ser l'únic jugador en la categoría aliyat del seu temps. L'any 847 un envellit al-Adli va ser vençut per Ar-Razi, per la qual cosa, aquest va esdevenir aliyat. Després de la mort d'Ar-Razi, no hi va haver cap jugador de força comparable a aquests grans mestres del Xatranj, fins que un segle més tard Al-Suli va aparèixer en escena.

Al-Suli (880–946) es va convertir en aliyat poc després de l'any 900 quan va vèncer al-Mawardi, el jugador de Xatranj més fort de la cort del califa de Bagdad al-Muktafi. Després de la mort del califa, Al-Suli va continuar amb els favors de la cort amb els successius califes al-Muqtadir i ar-Radi.

Encara avui dia, Al-Suli és considerat com un dels millors jugadors àrabs de tots els temps. Va escriure el Kitab Ash-Shatranj, potser el primer llibre d'estratègia dels escacs. Contenia informació molt completa: obertures, problemes estàndard de mig joc, i teoria de finals. Posteriors autors europeus van basar en el tractat d'Al-Suli ens els seus treballs sobre escacs moderns a finals del segle XV. El seu alumne més conegut fou al-Lajlaj (el tartamut) qui va pendre el relleu a al-Suli, i que va acabar sent el darrer dels grans aliyats del Xatranj.

Edició del segle XIX d'un llibre d'estudis de Xatranj composats per al-Suli
Al-Suli ens va deixar un problema de Xatranj anomenat El diamant d'al-Suli, que durant més de mil anys ningú va ser capaç de resoldre. En un manuscrit del segle XII trobem una cita d'Al-Suli: «Aquesta antiga posició és tan difícil que no hi haurà ningú al món capaç de solucionar-la, llevat d'aquells a qui els he ensenyat a fer-ho. Dubto que algú ho hagi fet abans que jo». En els anys 80 del segle XX, reconeguts mestres d'escacs van intentar trobar-ne la solució de El diamant d'al-Suli sense èxit. Anys més tard va ser resolt definitivament pel Gran Mestre rus Yuri Averbakh.

En la posició inicial d'aquest problema tenim dos reis i dos Firz. La posició suggereix unes clares taules però la realitat és que el blanc guanya. Recordem que en el Xatranj, quan el rival es queda únicament amb el rei, perd la partida.

A l'esquerra, posició inicial del problema sobre un tauler de Xatranj. A la dreta, la mateixa posició en un tauler d'escacs, on els Firz son representats com a alfils (recordem que només poden moure una casella en diagonal).

Vegeu La solució del diamant d'al-Suli, extreta el llibre The Human Comedy of Chess de Hans Ree.

El Xatranj va penetrar a Europa per la Península Ibèrica poc abans del segle XI i es va difondre ràpidament. Va ser a Europa on el Xatranj es va transformar en els escacs moderns. Cap al segle XII una nova regla accelerava l'obertura: la possibilitat dels peons d'avançar dues caselles en el primer moviment.

Però els grans canvis no van arribar fins al segle XV. L'alfil va passar a dominar tota la diagonal, tot i que ara ja no podia saltar per sobre d'una peça com ho feia l'elefant del Xatranj. La dama va substituir el Firz, sumant els moviments de la torre i del nou alfil. Els peons podien promocionar qualsevol peça. Per aquella època també es va establir l'enroc i la captura al pas, que van acabar de perfilar i donar forma definitiva al que avui coneixem com els escacs.

De sobte, el nou joc va esdevenir molt més dinàmic i interessant. El concepte de desenvolupament va prendre forma. Amb els nous alfils i la dama creixia la potència d'ambdós bàndols i s'obrien noves possibilitats tàctiques i estratègiques. L'enroc, una jugada de defensa i atac que consolida el desenvolupament, la regla del rei ofegat que obre possibilitats d'igualar en els finals amb posicions inferiors, la promoció a dama que dóna un alt poder potencial als peons... nous conceptes que iniciaven un nou i apassionant camí.

En la sèrie televisiva Isabel, emesa fa poc, trobem una significativa escena on es vaticinen els nous escacs que estan a punt de néixer. La futura Reina es pregunta com és possible que la dama no tingui més poder al tauler.



La primera referència escrita dels nous escacs apareix en Scachs d'amor, un llibre de poemes publicat a València l'any 1475, vint anys abans del tractat de Francesch  Vincent. En l'estrofa 54 es troba una referència al moviment modern de la dama:

        «Mas Nostre joch de nou vol enremarse de stil novell i strany a qui bel mira»
        (Els nostres escacs s'engalanen amb un estil nou i sorprenent)

Es refereix a la nova peça, inspirada en la Reina Isabel la Catòlica, a qui se li atorga l'espasa, el ceptre i el tron. Al marge dret de la pàgina d'un exemplar de l'època, es descriu concretament el nou moviment:

        «Diu que la seyora vagie axi com tots, sinó Cavall» 
        (Dic que la reina tingui el moviment de totes les peces, llevat del cavall)

Estrofa 54 del Manuscrit  Scachs d'amor amb la nota al marge "Diu que la seyora vagie axi com tots, sinó Cavall"


Com si de caselles d'un tauler es tractés,  el poema transcriu en 64 estrofes la primera partida documentada dels escacs moderns, que va enfrontar els jugadors Francesc de Castellví i Narcís Vinyoles sota l'arbitratge del Mossèn Bernat Fenollar, el qual va certificar la legalitat de la partida d'acord amb les noves regles dels escacs.

(Comentaris de la partida extrets de En pos del incunable perdido de Jose A. Garzón)

Una dama amb poder hauria estat inconcebible en el món musulmà. La dona no tenia cap paper en la batalla del Xatranj islàmic. Però a l'Europa medieval de finals del XV, on les bestialitats de l'època van conviure amb afers romàntics de dames i cavallers, la dama va adquirir un respecte, un protagonisme i una força que va coincidir amb la transformació profunda del joc. La irrupció femenina va suposar doncs, una nova sensibilitat en aquest espai de 8 × 8 que avui coneixem com els escacs.

Per a saber-ne més

Regles del Xaturanga a Chessvariants
Regles del Xatranj a Chessvariants
Mansubats (Problemes de Xatranj)
Literatura i Xatranj
Juga Xaturanga on line 
Juga Xatranj on line per correspondència
Peces de Xatranj de diferents èpoques
Peça trobada al Castell de Mataplana (Gombrèn, Ripollès)