Del Xatranj als escacs. La irrupció femenina

La dama és la peça més poderosa del tauler, la que domina més caselles, la qui pot arribar a qualsevol lloc en una o dues jugades. Una peça determinant, perillosa, segura, àgil, protectora, femenina, assassina... Però no sempre ha estat així.

El joc dels escacs tal com el coneixem avui té poc més de 500 anys. El primer tractat d'escacs moderns conegut va ser el Llibre dels jochs Partits dels schacs en nom de 100 de Francesch Vicent, escrit en català i imprès a València l'any 1495. En aquest llibre ─l'últim exemplar conegut va ser devorat per les flames al monestir de Montserrat l'any 1811─ es mostraven partides on la dama es movia com ho fa avui. La dama passava a substituir una peça molt més feble anomenada Firz. Aquest fet, juntament amb altres canvis com la transformació de l'elefant en l'alfil, la possibilitat dels peons d'avançar dues caselles en el seu primer moviment, la captura al pas i l'enroc, van suposar la consolidació dels escacs moderns.

El joc dels escacs és una evolució del Xatranj, que a la vegada prové d'un altre joc similar, el Xaturanga, probablement inventat el segle VI a l'Índia. Xaturanga significa quatre (xhatur) membres (anga). Això fa referència a les quatre classes de l'exèrcit hindú d'aquella època: la infanteria (els peons), la cavalleria (els cavalls), els elefants (els alfils) i els carros de combat (les torres). Entre aquests actors no hi figurava la dama.

El Shah envoltat de les quatre classes de l'exèrcit indi: infanteria, cavalleria, elefants i carros de combat

Es desconeixen les regles exactes del Xaturanga, encara que diferents historiadors coincideixen en que els moviments de les peces eren iguals o molt similars a les del Xatranj.

En el Xaturanga intervenien quatre jugadors. Els bàndols ubicats oposadament en diagonal eren aliats, i existien jugades especials que proporcionaven determinades avantatges. En algunes regions es jugava amb un dau, incorporant al joc un element aleatori que allunya aquest joc de la idea fonamental dels escacs tal com els entenem avui.

El Xaturanga es va difondre a Pèrsia transformant-se en el Xatranj, joc on només intervenien dos jugadors. Els bàndols aliats es van fusionar en un únic exèrcit i el rei sobrant va esdevenir el Visir (el conseller). Molts anys després, la llavor del Visir, que havia nascut com una peça menor, es convertiria en la imponent dama dels escacs.

A l'esquerra, el Xaturanga,l'avi dels escacs. A la dreta,ambaixadors de l'Índia presenten el Xaturanga al rei de Pèrsia Khosrow I.

El Xatranj es va estendre amb èxit per tot el món islàmic arrelant molt entre els pobles àrabs, i és d'aquesta manera que el joc va entrar a la història. Els àrabs van crear una considerable obra literària i també col·leccions de problemes, anomenats mansubat. Els primers tractats escrits estan dadats del segle VIII. Durant els segles IX i X era freqüent que els califes, sobirans del món musulmà, disposessin de mestres del Xatranj entre la seva cort.

Ams els àrabs, El Visir del Xatranj persa va passar a anomenar-se el Firz (el ministre) però seguia sent la peça feble de curt abast que un dia hauria d'esdevenir dona i donar una nova i profunda dimensió als escacs.

Moviments del Firz (peça ubicada en 'f3')
i del Fil (peça ubicada en 'f5')

El Shah, el Faras i Ruhk corresponen al rei, el cavall i la torre, i es movien exactament tal com ho fan en els escacs actuals.

El Fil i el  Firz (predecessors de l'alfil i la dama respectivament) tenien moviments diferents al de les peces dels escacs que coneixem. El Fil (l'elefant) ve a ser un alfil primitiu. Movia dues posicions diagonalment en qualsevol sentit i també podia saltar per sobre d'una peça tal com ho fa el cavall. El Firz (el ministre) tenia un poder molt limitat. Movia una única casella diagonalment en qualsevol direcció.

Els Baidaq corresponen als peons i es movien com en els escacs actuals amb algunes diferències: no existia el moviment inicial de dues caselles i quan un Baidaq arribava a l'última fila, només es podia es transformar en un Firz. No existia una dama en la qual convertir-se. El Baidaq no tenia ni de bon tros el potencial que te avui dia adquireix un peó a mesura que s'apropa a la octava fila, qualitat que pot ser determinant en una partida actual.

Guia del Xatrang, extreta i adaptada de La partida immortal de David Shenk

Tot i que, tal com hem vist, els moviments de les peces eren força semblants als dels escacs actuals, en realitat el Xatranj era un joc molt diferent. Normalment molt més lent i equilibrat, feia que moltes partides acabessin en taules. Tot i així podien produir-se posicions perfectament equivalents als escacs d'avui. Com a exemple, vegem aquest mansubat creat l'any 840 per al-Aldi, un dels grans jugadors coneguts del Xatranj. Un problema bastant simple, però que després de quasi 1200 anys manté el seu encant. Atès que sobre el tauler no hi ha el cap Firz ni cap Fil, la posició inicial i la seqüència de moviments poden aplicar-se perfectament als escacs moderns.


Com a curiositat, els àrabs també van ser els qui van inventar les modalitats del joc a cegues, les partides simultànies i les partides per correspondència. L'any 800, el califa Harun ar-Raixid va jugar una partida de Xatranj per correspondència amb l'Emperador bizantí Nicèfor I. Sis anys més tard, ar-Raixid seria vençut en una guerra de debò quan un exèrcit de 135.000 homes de Nicèfor va envair l'Àsia menor.

Durant el regnat dels califes àrabs, els millors jugadors de Xatranj eren anomenats aliyats. Només hi va haver un petit nombre de jugadors d'aquesta categoria, que vindrien a ser com els millors entre els Grans Mestres d'escacs d'avui dia, amb un ELO rondant els 2800 punts.

A principis del segle IX, durant el califat de al-Ma'mun, considerat com el més gloriós de la història de l'Islam, Jabir al-Kufi, Rabrab i Abun-Naam van ser els tres primers reconeguts aliyats. Durant el següent califat, Al-Adli, va ser l'únic jugador en la categoría aliyat del seu temps. L'any 847 un envellit al-Adli va ser vençut per Ar-Razi, per la qual cosa, aquest va esdevenir aliyat. Després de la mort d'Ar-Razi, no hi va haver cap jugador de força comparable a aquests grans mestres del Xatranj, fins que un segle més tard Al-Suli va aparèixer en escena.

Al-Suli (880–946) es va convertir en aliyat poc després de l'any 900 quan va vèncer al-Mawardi, el jugador de Xatranj més fort de la cort del califa de Bagdad al-Muktafi. Després de la mort del califa, Al-Suli va continuar amb els favors de la cort amb els successius califes al-Muqtadir i ar-Radi.

Encara avui dia, Al-Suli és considerat com un dels millors jugadors àrabs de tots els temps. Va escriure el Kitab Ash-Shatranj, potser el primer llibre d'estratègia dels escacs. Contenia informació molt completa: obertures, problemes estàndard de mig joc, i teoria de finals. Posteriors autors europeus van basar en el tractat d'Al-Suli ens els seus treballs sobre escacs moderns a finals del segle XV. El seu alumne més conegut fou al-Lajlaj (el tartamut) qui va pendre el relleu a al-Suli, i que va acabar sent el darrer dels grans aliyats del Xatranj.

Edició del segle XIX d'un llibre d'estudis de Xatranj composats per al-Suli

Al-Suli ens va deixar un problema de Xatranj anomenat El diamant d'al-Suli, que durant més de mil anys ningú va ser capaç de resoldre. En un manuscrit del segle XII trobem una cita d'Al-Suli: «Aquesta antiga posició és tan difícil que no hi haurà ningú al món capaç de solucionar-la, llevat d'aquells a qui els he ensenyat a fer-ho. Dubto que algú ho hagi fet abans que jo». En els anys 80 del segle XX, reconeguts mestres d'escacs van intentar trobar-ne la solució de El diamant d'al-Suli sense èxit. Anys més tard va ser resolt definitivament pel Gran Mestre rus Yuri Averbakh.

En la posició inicial d'aquest problema tenim dos reis i dos Firz. La posició suggereix unes clares taules però la realitat és que el blanc guanya. Recordem que en el Xatranj, quan el rival es queda únicament amb el rei, perd la partida.

A l'esquerra, posició inicial del problema sobre un tauler de Xatranj. A la dreta, la mateixa posició en un tauler d'escacs, on els Firz son representats com a alfils (recordem que només poden moure una casella en diagonal).

Vegeu La solució del diamant d'al-Suli, extreta el llibre The Human Comedy of Chess de Hans Ree.

El Xatranj va penetrar a Europa per la Península Ibèrica poc abans del segle XI i es va difondre ràpidament. Va ser a Europa on el Xatranj es va transformar en els escacs moderns. Cap al segle XII una nova regla accelerava l'obertura: la possibilitat dels peons d'avançar dues caselles en el primer moviment.

Però els grans canvis no van arribar fins al segle XV. L'alfil va passar a dominar tota la diagonal, tot i que ara ja no podia saltar per sobre d'una peça com ho feia l'elefant del Xatranj. La dama va substituir el Firz, sumant els moviments de la torre i del nou alfil. Els peons podien promocionar qualsevol peça. Per aquella època també es va establir l'enroc i la captura al pas, que van acabar de perfilar i donar forma definitiva al que avui coneixem com els escacs.

De sobte, el nou joc va esdevenir molt més dinàmic i interessant. El concepte de desenvolupament va prendre forma. Amb els nous alfils i la dama creixia la potència d'ambdós bàndols i s'obrien noves possibilitats tàctiques i estratègiques. L'enroc, una jugada de defensa i atac que consolida el desenvolupament, la regla del rei ofegat que obre possibilitats d'igualar en els finals amb posicions inferiors, la promoció a dama que dóna un alt poder potencial als peons... nous conceptes que iniciaven un nou i apassionant camí.

En la sèrie televisiva Isabel, emesa fa poc, trobem una significativa escena on es vaticinen els nous escacs que estan a punt de néixer. La futura Reina es pregunta com és possible que la dama no tingui més poder al tauler.



La primera referència escrita dels nous escacs apareix en Scachs d'amor, un llibre de poemes publicat a València l'any 1475, vint anys abans del tractat de Francesch  Vincent. En l'estrofa 54 es troba una referència al moviment modern de la dama:

        «Mas Nostre joch de nou vol enremarse de stil novell i strany a qui bel mira»
        (Els nostres escacs s'engalanen amb un estil nou i sorprenent)

Es refereix a la nova peça, inspirada en la Reina Isabel la Catòlica, a qui se li atorga l'espasa, el ceptre i el tron. Al marge dret de la pàgina d'un exemplar de l'època, es descriu concretament el nou moviment:

        «Diu que la seyora vagie axi com tots, sinó Cavall» 
        (Dic que la reina tingui el moviment de totes les peces, llevat del cavall)

Estrofa 54 del Manuscrit  Scachs d'amor amb la nota al marge "Diu que la seyora vagie axi com tots, sinó Cavall"

Com si de caselles d'un tauler es tractés,  el poema transcriu en 64 estrofes la primera partida documentada dels escacs moderns, que va enfrontar els jugadors Francesc de Castellví i Narcís Vinyoles sota l'arbitratge del Mossèn Bernat Fenollar, el qual va certificar la legalitat de la partida d'acord amb les noves regles dels escacs.

(Comentaris de la partida extrets de En pos del incunable perdido de Jose A. Garzón)

Una dama amb poder hauria estat inconcebible en el món musulmà. La dona no tenia cap paper en la batalla del Xatranj islàmic. Però a l'Europa medieval de finals del XV, on les bestialitats de l'època van conviure amb afers romàntics de dames i cavallers, la dama va adquirir un respecte, un protagonisme i una força que va coincidir amb la transformació profunda del joc. La irrupció femenina va suposar doncs, una nova sensibilitat en aquest espai de 8 × 8 que avui coneixem com els escacs.

Per a saber-ne més

Regles del Xaturanga a Chessvariants
Regles del Xatranj a Chessvariants
Mansubats (Problemes de Xatranj)
Literatura i Xatranj
Juga Xaturanga on line 
Juga Xatranj on line per correspondència
Peces de Xatranj de diferents èpoques
Peça trobada al Castell de Mataplana (Gombrèn, Ripollès)