El turc. Un meravellós engany

Molts anys després, davant de la màquina pensant, el Gran Mestre Garry Kaspàrov havia de recordar aquella tarda remota en què el seu pare li va ensenyar a jugar a escacs.

L'onze de maig de 1997, Deep Blue, "Blau profund", una supercomputadora amb més de cinc-cents processadors en paral·lel, capaç de calcular i analitzar dos-cents milions de posicions per segon, derrotava al millor jugador del món, i potser de la història, en la revenja de l'Enfrontament Home vs. Màquina.

Moment de la història de la humanitat en què la intel·ligència de la màquina venç a l'home. La posició del diagrama correspon a la sisena i última partida del match. Després que Deep Blue jugués 19.c4, Kaspàrov abandona, i amb cara de no creure's el que ha passat, marxa bruscament deixant sol al tècnic d'IBM, tal com podem apreciar a la fotografia de la dreta.

Fem ara un viatge en el temps i retrocedim 250 anys. A mitjans del segle XVIII, l'enginyer hongarès Wolfgang von Kempelen construeix el Turc, un autòmat que juga als escacs i que serà capaç de guanyar als millors jugadors de la seva època.

La màquina consistia en una figura d'un turc a mida natural, assegut davant d'una caixa de 120 cm d'ample per 90 cm d'alçada, sobre la qual hi havia un tauler d'escacs. El turc estava articulat de cintura cap amunt i era capaç de realitzar els moviments de les peces. No només això, sinó que va resultar pràcticament invencible. Evidentment, dins de la màquina s'amagava un ésser humà amb el seu corresponent cervell que pensava i dirigia els moviments. Però durant molt temps es va creure que aquell famós enginy mecànic realment sabia jugar a escacs.

El turc, amb les portes i calaixos de l'armari oberts, tal com es mostrava davant l'audiència abans de començar una demostració.

Abans de cada exhibició, Kempelen mostrava al públic l'interior de la caixa, on es veien les politges i engranatges que movien els membres articulats del turc, així com el complicat joc de mecanismes que suposadament dotaven de pensament a la màquina. Com qualsevol il·lusionista professional de l'època, Kempelen era capaç d'ocultar hàbilment davant l'audiència l'home que hi havia dins.

En el següent fragment de la pel·lícula Le joueur d'échecs (1926) veiem una recreació de la presentació de la màquina pensant davant l'aristocràcia de Varsòvia.



L'armari tenia un fons fals darrere dels calaixos inferiors, on s'hi encaixava l'operador. Mentre s'obrien les portes davanteres, els calaixos i les portes posteriors, l'operador canviava la seva postura quedant ocult davant el públic.

Reconstrucció de les postures de l'operador a l'interior de l'autòmat. Els calaixos inferiors tenen un fons fals (són mes curts que la profunditat del moble). En l'espai sobrant s'hi encaixen les cames de l'operador.  Fig. 1: l'operador es doblega endavant. En obrir  la porta del compartiment de l'esquerra només s'hi veuen engranatges. En la demostració s'obria també la porta del darrere i s'il·luminava el compartiment amb una espelma, deixant clar que allà no hi havia cap persona).  Fig. 3: L'operador es tira enrere i queda ocult en la foscor de la maranya d'engranatges d'aquest compartiment. Ara, en obrir les portes del compartiment central, tampoc es veu cap persona.  Fig. 4: Amb les portes de l'armari tancades, l'operador juga la partida assegut amb el tauler que ha desplegat de la paret del fons.

Tot i tractar-se d'un engany, l'autòmat era una màquina sofisticada. Incorporava elements que permetien a l'operador seguir el joc sense veure el tauler exterior i fer que el turc fos capaç d'agafar i moure les peces. A la part oposada del tauler principal hi havia un tauler secundari que l'operador feia servir per seguir la partida. El fons del tauler principal tenia un ressort sota cada casella i cada peça contenia un imant. Quan el contrincant aixecava una peça, un ressort queia a la posició inicial. Quan situava la peça en una altra casella, un altre ressort era atret per l'imant. Aquest sistema permetia l'operador saber quina peça havia estat moguda i on. Al seu torn, reproduïa la jugada en un tauler propi. L'operador feia llavors el seu moviment en aquest tercer tauler, dotat d'un mecanisme encaixat que el maniquí reproduïa en el tauler principal.

A l'esquerra: Les peces imantades i el tauler secundari amb els seus ressorts per seguir la partida. A la dreta: Les articulacions que permetien al turc agafar i moure les peces del tauler principal.

El turc va suposar un monumental engany de l'època, encara que personalment penso que va ser una meravella de la ciència, de l'astúcia, de la imaginació i del frau. Kempelen va amassar una fortuna ben merescuda.

A Kempelen, qui havia desenvolupat altres autòmates i enginys, aquella màquina d'escacs miraculosa se li va anar de les mans. En aquells temps hi havia un nínxol per als creadors d'artefactes mecànics que entretenien a la noblesa. Era freqüent la presència d'aquests enginyers mecànics a la cort. Aviat es va estendre la fama de El turc per tot Europa i la desesperació de l'inventor era cada cop més gran. Kempelen ja no podia fer marxa enrere i va haver de mantenir l'engany un i altre cop davant de persones riques i poderoses.

L'autòmat va ser exhibit per primer cop l'any 1770, a la cort de l'Emperadriu Maria Teresa d'Àustria i va causar una gran sensació. Posteriorment va realitzar una gira per Europa durant la dècada de 1780 que el va popularitzar i va fer córrer rius de tinta.

Vegem una interessant partida d'aquells anys en què el turc sacrifica les dues torres en un bonic final.

Il·lustres personatges van ser implacablement vençuts pel turc. D'esquerra a dreta: Maria Teresa I d'Àustria, Benjamin Franklin, l'Emperador Josep II d'Habsburg, la Tsarina Caterina II de Rússia i el Tsar Pau I de Rússia.

Durant la "vida" del turc, van passar diversos escaquistes pel seu interior. Poc se sap d'ells en aquesta primera època. S'ha dit que el primer va ser un oficial polonès anomenat Worowski qui, a més de jugar bé als escacs, tenia les dues cames amputades, fet òptim per ficar-se dins d'una caixa i passar desapercebut. També s'ha especulat sobre Józef Boruwlaski, un famós nan polonès. La qüestió és que Wolfgang von Kempelen va morir el 1804, sense haver revelat públicament el secret del seu autòmat.

Un dels fills de Kempelen va heretar l'autòmat i el va vendre a Johann Nepomuk Mälzel, un professor de violí vienès, el qual dedicava el temps lliure a construir estrafolaris aparells musicals.

Precisament, Mälzel va ser amic del mateix Ludvig van Beethoven, per qui construiria i patentaria el primer metrònom, aparell que s'ha mantingut pràcticamernt idèntic als metrònoms mecànics actuals. En una ocasió, Mälzel va encarregar a Beethoven una petita obra simfònica per estrenar el Panharmònic, un curiós instrument musical que ell mateix havia inventat. Aquestà màquina-orquestra incorporava uns vint instruments diferents de vent i de percussió.

A l'esquerra, Johann Nepomuk Mälzel. A la dreta, croquis original del metrònom, patentat per Mälzel

Més tard. Mälzel va incorporar al turc una caixa de música que tocava la melodia d'aquella composició durant les partides d'escacs. Escoltem una versió orquestrada del segón moviment de Wellingtons Sieg for Panharmonikon, Op. 91 de Beethoven, que en el seu dia escoltaria, provinent de la caixa de ressonància del turc, un bocabadat  públic aristòcrata .


Segón moviment de Wellingtons Sieg for Panharmonikon, Op. 91 de Beethoven.

Mälzel va realitzar una nova gira per Europa i més tard per Amèrica. A diferència de l'etapa anterior, es coneixen diferents ocupants del Turc, alguns reputats mestres d'escacs.

Anunci d'una exhibició del Turc

El primer a ficar-se dins del turc de Mälzel va ser Johann Allgaier, un Gran Mestre austríac, que molt probablement es va terrorizar el dia que li va tocar derrotar Napoleó Bonaparte. L'enfrontament va tenir lloc el 1809 al Palau de Schönbrunn (Viena) durant la campanya de la Batalla de Wagram. Encara que s'ha dit que Napoleó va ser un jugador d'escacs amb fama de bon estratega, val a dir que en la partida contra el turc no va estar gaire encertat.


Un altre jugador rellevant que es va amagar a la caixa va ser Jacques François Mouret, nebot nét del gran escaquista Phillidor. Vegem una bonica partida que va guanyar l'autòmat, en la que va oferir un peó d'avantatge abans de l'inici del joc.



Anys més tard, Jacques François Mouret, publicava el Traité élémentaire du jeu d'échecs amb un pròleg de l'editor que citava explícitament a Mouret com operador de l'autòmat: «M. Mouret était directeur secret qui, sous le nom de cet automate, a, dans les aneés 1819 et 1820, gagné les premiers et les plus nobles joueurs d'échecs de l'Eurrope...»

Pròleg de l'edició de 1836 del Traité élémentaire du jeu d'échecs de Jacques François Mouret, on, a mode de currículum, posa de manifest les victories obtingudes per Mouret des de l'interior del turc.

·

Per aquella època, a la Gran Bretanya es produeix una entrada de les dones en el món masclista dels clubs d'escacs. En un brindis de la festa anual del Liverpool Chess Club, W. Lockerby, president de l'entitat, va suggerir la possibilitat d'admissió al club a les esposes dels jugadors, amb la finalitat d'«augmentar el plaer d'ambdós sexes». El brindis va tenir el seu efecte, i va propiciar la creació del Ladies’ Chess Club, d'on provenia Miss Hook, una dona que en una ocasió va desafiar a l'autòmata. En aquesta partida, el turc va jugar amb negres i li va donar un peó d'avantatge, cosa que la senyoreta Hook no va saber aprofitar. (Font: Edward Winter).

A l'esquerra, la partida de Miss Hook contra l'autòmata transcrita un tipus de notació descriptiva de l'època. (1.K.P. two sq. significa King pawn two squares,  "1.Peó rei, dues caselles", que actualment s'indicaria com 1.P4R  o 1.e4).

Vegem la partida:


Anys més tard, Mälzel va malvendre el turc a Eugeni de Beauharnais, fillastre de Napoleó, el qual estava extremadament intrigat amb l'aparell. Amb els diners obtinguts, Mälzel va finançar Beethoven perquè seguís component. El 1817 va recomprar el Turc al príncep Eugeni, per la suma rebuda més els interessos dels beneficis, transacció que mai va fer, ja que el 1824, després de la mort d'Eugeni, va fugir als Estats Units per no haver de pagar el deute als hereus.

La gira pels Estats Units va ser un èxit, però també l'inici de la fi d'aquesta historia. L'últim escaquista que va ocupar l'autòmat va ser William Schlumberger, un home gros, que en una ocasió va quedar atrapat a la caixa i, en demanar ajuda desesperadament, va desvetllar per primer cop el secret del turc. El misteri va finalitzar definitivament el 1836 amb la publicació a The Southern Literary Messenger de l'article "El jugador d'escacs de Mälzel" signat per Edgar Allan Poe, on argumentava que l'autòmat havia de tenir un home al seu interior.

«Hi ha un individu, un tal Schlumberger, que acompanya Mälzel allà on va... mai es deixa veure durant les exhibicions del jugador d'escacs, tot i que sovint es troba visible abans i després de les mateixes... Fa alguns anys Mälzel va visitar Richmond amb el seu autòmat, Schlumberger va caure sobtadament malalt i durant la seva malaltia no hi va haver exhibicions del turc. Les coincidències d'aquests fets les deixem, sense més comentaris, al lector» (Edgar Allan Poe).

 L'article complet d'Edgar Allan Poe

Mälzel va decidir portar al turc a Cuba, on inicià una gira per Sudamèrica. La inesperada mort de Schlumberger a l'illa caribenya va fer que Mälzel, deprimit, decidís embarcar de nou cap als Estats Units. Durant la travessia, es va dedicar a emborratxar-se tancat al seu camarot fins que un dia se'l va trobar mort. El seu cos es va llençar a la mar.

Desaparegut Mälzel, el turc va passar a mans del xinès Winston Pil, el qual el va cedir a un museu de Filadèlfia on, finalment, un incendi va acabar amb tota aquesta entranyable història. Havien passat 85 anys des de la creació de l'autòmat.

Segle i mig més tard, a la mateixa ciutat de Filadèlfia on les flames havien destruït al turc, Garri Kaspàrov patiria la primera derrota històrica de l'home contra una veritable màquina d'escacs.