Viatge als escacs: Escacs escènics

Si en l'art l'escultura és la captura del temps en l'espai, llavors la dansa és la pèrdua del temps en l'espai. (Juan Giaccardi)

Més enllà de les característiques pròpies dels escacs, com són les seves regles, la seva lògica, o la seva estratègia i tàctica, també emanen del joc altres elements de caire artístic. La seva pròpia morfologia (el mosaic del tauler i les formes esculpides de les peces), la geometria dinàmica dels moviments, així com el simbolisme del qual està impregnat, ha inspirat a prendre els escacs com a tema central o secundari en diferents formes d'expressió artística. Més habitual és trobar aquesta connexió en les arts plàstiques, la literatura o el cinema, però també el trobem en la música i en les arts escèniques.

Les partides vivents són un exemple d'escacs escènics en les quals es representa la seqüència de moviments d'una partida real, acompanyada amb alguns elements teatrals. Malgrat tot, també s'han produït rellevants obres escèniques en què no es representen partides, sinó que es prenen els escacs com a element de força visual, simbòlic i emocional.

Checkmate, una obra de ballet referent de la dansa contemporània britànica, és un bon exemple. La coreografia va ser creada el 1937 per Ninette de Valois (1898-2001) basant-se en la idea del compositor Sir Arthur Bliss (1891-1975).

A l'esquerra, Ninette de Valois de joveneta. Al centre, Arthur Bliss ensenyant el moviment de les peces a Ninette. A la dreta, Ninette de Valois retratada l'any 1952, davant una paret escaquejada.

L'estrena va tenir lloc al Théâtre des Champs Elysées l'u de juny de 1937, com un dels actes de l'Exposició Universal celebrada a París. Checkmate va ser representada per la prestigiosa companyia Vic-Wells Ballet, fundada sis anys abans per Ninette de Valois. Malhauradament, els decorats originals de Checkmate es van perdre el 1940, durant la invasió alemanya a Holanda, mentre la Vic-Wells Ballet es trobava en una gira.

La qualitat dramàtica de Checkmate ve acompanyada per la força musical de l'obra de Bliss, el qual era, a més de músic, un gran aficionat als escacs. Precisament va ser Arthur Bliss qui va fer la presentació d'introducció del reconegut Congrés d'escacs de Hastings l'any 1962.

Vegem un fragment de la versió de Checkmate a càrrec del Sadler's Wells Royal Ballet, representada a Londres el 1982.

En l'obra, el vermell simbolitza l'amor, i el negre, la mort. El conflicte consisteix en l'amor que sorgeix del cavaller vermell vers la reina negra. L'amor juga i la mort respon donant un escac. Després d'un duel entre el cavaller vermell i la reina negra, aquesta és vençuda. Però el cavaller no se sent capaç de matar-la i li dóna l'esquena. La reina ho aprofita i l'apunyala a traïció (aquesta és la seqüència corresponent al vídeo anterior). Després es desenvolupa un atac de la reina negra contra el rei vermell. Finalment triomfa la reina, però dubta si acabar amb la vida del monarca. Envoltat de peons enemics, el rei vermell s'acaba desplomant. Escac i mat.

Representació de Checkmate en 1947 a càrrec de la Sadler's Wells

Representació de Checkmate el 2007 a càrrec de la Royal Ballet, amb Alexandra Ansanelli (dama vermella), Zenaida Yanowsky (dama negra) i Alastair Marriott (rei vermell).

Vegem "L'entrada de la reina negra", interpretada per Victoria Marr en una representació més recent de la Royal Ballet (2011).

Lamento no haver pogut trobar una sola partida de sir Arthur Bliss en cap base de dades d'escacs. En canvi, em vaig topar amb una bonica partida d'un gran compositor de l'època, Serguei Prokófiev. Aquesta partida va ser jugada a París, contra el llavors ex.campió d'escacs del món Emanuel Lasker, en una sessió de simultànies, cinc anys abans de l'estrena de Checkmate en els Champs Elysées.

Prokófiev ja havia jugat contra Alekhine i Capablanca en unes simultànies a Sant Petersburg el 1914. Vint anys més tard, en un campionat d'escacs públic a Moscou, Prokófiev s'enfrontaria contra rivals que també eren músics: el compositor Maurice Ravel i el violinista David Oistrach.

Serguei Prokófiev, músic i bon jugador d'escacs

Com a exemple de comunió entre els escacs i les arts plàstiques, és oportú esmentar aquí l'artista alemany Ugo Dossi, qui va realitzar una sèrie de quadres basats en les trajectòries dels moviments de partides d'escacs. Precisament un d'aquests quadres correspon a la partida de Lasker i Prokófiev comentada anteriorment.

Quadre d'Ugo Dossi que representa la partida d'Emanuel Lasker vs. Serguei Prokófiev. Els moviments efectuats per cada peça comencen en color groc i acaben en taronja, degradant-se per tot l'espectre de colors. (Una captura del temps en l'espai)

Però tornem als escacs escènics. Chess, the musical, és una altra obra coneguda creada per Tim Rice, Björn Ulvaeus i Benny Andersson, estrenada a Londres el 1986.

L'argument de Chess gira entorn del campionat pel títol mundial d'escacs entre l'americà Freddy Trumper i el rus Anatoly Sergievsky, ambdós personatges ficticis. A l' americà l'acompanya la seva amant Florence. L'autèntica batalla es troba fora del tauler. Una batalla per la dona a qui tots dos escaquistes desitgen. Durant el transcurs del torneig Anatoly i Florence s'enamoren. Després de la victòria del rus, decideixen exiliar-se i fugir junts cap a Londres, on començaran una nova vida. Més tard, en un nou campionat per defensar el títol, Anatoly tornarà a guanyar, però acabarà tornant al seu país després d'intrigues polítiques i amenaces contra la seva família.

He escollit dos fragments de Chess, the musical que podem veure en el vídeo següent (Vegeu enllaços a l'obra completa al final d'aquest article).

Chess, the musical, doncs, té com a teló de fons la Guerra Freda. En la realitat, la Guerra Freda també va tenir lloc en el tauler, simbolitzada en l'anomenat Match del segle, que va enfrontar a Bobby Fischer i Boris Spassky el 1972. Aquest campionat va tenir molta repercussió en els mitjans de tot el món i afavorí l'interès per els escacs de milions de persones. Una d'aquelles persones era jo.

Aprofitem doncs, per veure la tercera partida del matx Fischer vs. Spassky, amb comentaris afegits de prestigiosos escaquistes (Svetozar Gligorić, Vasily Smyslov, Albéric O'Kelly, Félix del Hoyo, Román Torán i Ludek Pachman) que ens brinden una instructiva lliçó d'escacs.

Spassky i Fischer en una partida del Match del segle

En un registre ben diferent, la prestigiosa companyia hongaresa de dansa El Botafogo, va estrenar recentment Sakk, un espectacle inspirat en els escacs amb coreografia de Tibor Dalotti, líder del grup.

Representació Sakk per El Botafogo

En aquest cas, es prenen els escacs com a element simbòlic: una guerra estilitzada entre la llum i la foscor. L'obra mostra com és d'estret el límit entre la pau i la guerra, on la vida mateixa és un gran joc d'escacs ple d'intriga, lluita i amor. El drama es complica quan el rei Fosc s'enamora de la reina Llum.

Vegem l'excel·lent Sakk és Vivaldi, el primer acte de l'obra.

Els exemples de les obres vistes anteriorment són només una pinzellada de com el món de la dansa ha " jugat " amb els escacs. He inclòs més avall altres exemples amb propostes de fusió d'escacs i dansa molt diferents.

Els escacs són un joc purament abstracte. Una lluita entre dos intel·lectes on, a més del càlcul, regeix la memòria, la intuïció, la imaginació, les emocions, l'estat psicològic i la pròpia personalitat dels contendents. De fet, el tauler i les peces físiques no són imprescindibles per jugar a escacs (molts escaquistes, són capaços de jugar partides a la cega, sense tauler ni peces). El tauler i les peces no són més que un escenari simbòlic que facilita als jugadors la visualització de les posicions i els moviments de la partida que es juga en la ment. Els escacs escènics serien, valgui la redundància, l'escenificació d'una escenificació.