El Capità Evans (Segona part)

Si bé en el segle XXI no es considera que el gambet Evans doni una clara avantatge al blanc, és evident que no ha estat refutat i no seria sorprenent que futures millores d'aquesta obertura puguin seguir fent de l'Evans una arma perillosa (Jan Pinski, Mestre Internacional polonès).

Tornem altre cop a 1824, en alta mar. La tempesta ha passat. L'entranyable Capità té la mirada perduda a on ara despunta el sol. Està inquiet. No ha dormit en tota la nit. Imagina diagonals obertes que perforen l'enroc del rival. Un sistema destructiu, imparable...  Està en el cert? El Capità vol saber si la seva idea és realment genial, o si es  toparà amb la implacable teoria dels escacs i la seva jugada serà refutada.

William Davies Evans tenia trenta-sis anys quan va viatjar a Londres per posar a prova la seva idea. Va tenir un èxit immediat amb algunes victòries impressionants. Tot i que no estava entre l'èlit dels escacs, el destí  el va enfrontar amb Alexander McDonnell, un dels millors jugadors del moment. Evans va plantejar el seu gambet a McDonnell, que a més de caure derrotat, es va quedar amb un pam de nas.

Vegem aquesta històrica partida, probablement la primera registrada amb ell gambet Evans, on el Capità fulmina al Mestre Alexander McDonnell.

Vuit anys després de la partida amb el capità, McDonnell, ara plenament conscient de la potència del gambet Evans, l'utilitzaria com a arma sorpresa en el famós match contra La Bourdonnais, en una partida que canviaria el curs de la història dels escacs.

Vegem el gambet Evans jugat en la partida 26 del match la Bourdonnais-McDonnell.

És una partida històrica, ja que va ser la primera on es va jugar gambet Evans en una competició d'èlit. Havent rebut la lliçó del discret Capità, un McDonnell ben preparat havia agafat totalment desprevingut al gran La Bourdonnais.

El cas es que, després d'aquesta derrota decisiva, La Bourdonnais va acceptar el gambet Evans amb el mateix sentiment de reverència que ho havia fet McDonnell davant del Capità. La Bourdonnais va afanyar-se en estudiar i analitzar el gambet Evans i posar-lo en pràctica en el mateix match, enduent-se tretze vicòries de divuit partides jugades amb aquesta obertura.

Aquest match va confirmar La Bourdonnais com el millor jugador d'escacs del món. Tot i que el títol encara no era oficial en aquells temps (el primer campió del món oficial seria Wilhelm Steinitz el 1886), aquest enfrontament es considera el primer campionat del món dels escacs "no oficial". De les Vuitanta-cinc partides d'aquell match, vint-i-cinc, gairebé la tercera part, van ser jugades amb el gambet Evans per ambdós jugadors.

La societat escaquista d'aquell temps, necessitada de idees fresques, va lloar el recent descobert plantejament de les blanques en l'obertura italiana: "Un regal dels déus a un esllanguit món dels escacs" es va arribar a dir. En aquelles primeres partides amb el gambet Evans, les negres quasi sempre optaven per la línia 5...Aa5 i la resposta principal de les blanques era 6.0-0.

Entre 1850 i 1860, els més grans escaquistes  van crear espectaculars partides posant en pràctica el gambet Evans. El màxim exponent de l'època romàntica, l'alemany Adolf Anderssen ens va deixar La sempreviva que, com diu el seu nom, sempre estarà viva en el cor de moltes persones, per molt que els escacs evolucionin.

Les jugades 6.d4 com alternativa a 6.0-0, i per part del negre 5...Ac5 com alternativa a 5...Aa5 van obrir noves variants a la línia considerada normal. Vegem com Paul Morphy, el millor del seu temps, juga magistralment el gambet Evans amb noves idees.

Durant els setanta anys posteriors el gambet Evans va anar caient en desús. No obstant això, com qualsevol obertura que es converteix en una arma d'èxit, va esdevenir  objecte d'anàlisi i crítica entre la comunitat escaquística. Especialment, el Gran Mestre Johannes Zukertort va escriure extensament sobre el Evans en revistes de l'època.

Va ser a les acaballes del segle XIX, quan el Gran Mestre rus  Mikhaïl Txigorin (tres cops campió de Rússia i pare de l’anomenada Escola soviètica dels escacs) va practicar amb assiduitat el gambet Evans amb gran èxit contra alguns dels millors jugadors del seu temps, incloent el primer campió del món oficial dels escacs Wilhem Steinitz. Txigorin, que utilitzava la línia de 6.0-0 escanyant a les seves víctimes amb tant d'èxit, estava a punt de xocar contra una paret: l'anomenada Defensa Lasker.

En una clássica partida Lasker-Txigorin, l'alemany va introduir la jugada 6...d6! vencent convincentment al rus. Semblava que definitivament, el gambet Evans havia estat refutat.

En la seva etapa final com a escaquista, Txigorin, no trobant una resposta satisfactòria a la defensa Lasker va substituir el gambet Evans pel gambet de rei, molt practicat des del segle XVI fins a l'epoca romàntica. En les pròpies paraules de Txigorin:

«Si he jugat sovint el gambet Evans i el gambet de rei, no és perquè m'agradi perdre un peó en les primeres jugades, sinó perquè m'he convençut a mi mateix, mitjançant l'anàlisi, de la força genuina d'aquestes línies que ofereixen clares oportunitats de guanyar. Diuen que m'agraden les complicacions? Quína persona normal preferiria un camí complex a un camí senzill? La qüestió està en preveure una victòria en posicions que altres només hi veuen complicacions»

Desde principis del segle XX,  l'us del Gambet Evans va anar disminuint progressivament i desapareixent de l'escena dels escacs d'alt nivell. L'era romàntica era cosa del passat. Grans jugadors com com Steinitz o Tarrasch donaven més èmfasi en les consideracions estratègiques, destacant la importància de millores posicionals lentes i deixant enrere l'anomenat foc tàctic del qual obertures com el gambet Evans n'eren el segell distintiu.

Però la idea d'Evans va tornar a resorgir en diferents moments posteriors. Vegem-ne una demostració del genial Bobby Fischer davant el Gran Mestre Reuben Fine l'any 1963.

Vegeu un instructiu vídeo la partida Fischer vs Fine comentada amb profunditat pels Mestres Marcelo Panelo i Adrián Randazzo.

El 1995 va ser un any decisiu per al gambet Evans. Segle i mig després que McDonnell sorprengués a La Bourdonnais,  Garri Kaspàrov el va posar en pràctica davant un desprevingut Viswanathan Anand, utilitzant la línia moderna 5...Ae7. Grans jugadors com Short, Timman, Nunn o Shirov, també l'han posat en pràctica. Un preludi del resorgiment del gambet Evans? La historia ho dirà.

Acabem amb un oportú anunci d'aquells anys, on un marrec desafia a Kaspàrov després d'haver-se preparat el gambet Evans amb l'ajuda del cercador Altavista.

Si el Capità William Davies Evans aixequés el cap somriuria satisfet. Cent cinquanta anys més tard, aquella idea vinguda d'un cop de vent, simbolitzaria una arma perillosa contra el campió del món dels escacs.