divendres, 26 de setembre de 2014

El Capità Evans (Primera part)

La genialitat consisteix a saber transgredir les regles en el moment adequat. (R. Teichmann)
1824. Entre Milford Haven i Waterford. La tempesta esvalota la mar. Fort marejol, cops de vent i un fred que pela. William Davies Evans té trenta-quatre anys i en fa vint que els passa a la mar. Està jugant una partida d'escacs. La guanyarà. William mai serà un jugador d'alt nivell, però deixarà una profunda empremta en la història dels escacs.

A l'esquerra, situació aproximada on es va descobrir el Gambet Evans. A la dreta, William Davies Evans.


El Capità Evans s'està gratant la barba. Juga amb blanques. Ha obert amb 1.e4 e5 2.Cf3 Cc6 3.Ac4 Ac5. La Italiana. Estén la mà amb naturalitat per jugar el següent moviment, probablement vol moure el peó de 'c'. Tot d'una, un brusc cop de mar inclina el vaixell. Evans toca descuidadament el peó de 'b2' amb els dits... «Peça tocada, peça jugada» li passa pel cap.

El Capità agafa el peó de 'b2', i després de penetrar un instant en la mirada del seu oponent, l'avança dues caselles. Neix el gambet Evans: 4.b4!, un sacrifici de peó que encaixa com anell al dit en l'esperit romàntic de l'època.

Posició poc després del cop de mar:  4.b4!



Gràcies a un caprici de la naturalesa, Evans acaba de descobrir un camí ocult: el temps que perdran les negres per capturar el peó, és el temps que permet avençar el peó a 'c3' per preparar 'd4 . La idea, doncs, és atraure l'alfil negre amb 4...Axb4, per després de 5.c3 guanyar un temps preciós amb la intenció d'obrir el centre.

Expectatives després de 4...Axb4















L'estratègia consisteix en tempus versus materia. Si s'estableix un centre fort amb peons per mitjà de c3 i d4, s'obriran perilloses diagonals d'atac per part de les blanques , per exemple:

Posició després de:
4...Axb4 5.c3 Aa5 6.0-0 Cf6 7.d4 exd4 8.cxd4
















És possible declinar el gambet jugant 4...Ad6 , 4...Ae7  o  4...d5, però en aquesta obertura l'habitual és acceptar el peó. Sigui com sigui, normalment es produeix un joc tempestuós que evoca aquell dia de 1814 en alta mar.

Anys després d'aquell incident natural, Evans coneixeria a un altre barbut, Alexander McDonnell, mestre rellevant  de l'escola Romàntica, que influiria en la difusió d'aquesta variant de l'obertura Italiana.

McDonnell  protagonitzaria el memorable duel amb La Bourdonnais, que va assentar definitivament una tendència del joc cap a la imaginació sense límits, que més tard tindria a exponents il·lustres com Anderssen, Blackburne, Kieseritzky, Morphy, Zukertort, Staunton o Saint-Amant, entre d'altres.

Alexander McDonnell, Louis-Charles Mahé de la Bourdonnais, Adolf Anderssen, Henry Blackburne i Paul Morphy 



L'anomenat període Romàntic dels escacs es va desenvolupar plenament entre 1830 i 1880. Es caracteritza per un joc  obert i de caràcter tàctic. Els mestres de l'Era Romàntica desenvolupaven la seva imaginació sobre el tauler i el seu objectiu era guanyar de la forma més impactant. Van produir gambets, espectaculars atacs i brillants sacrificis de material. Aquesta etapa de la història dels escacs va tenir com a màxim exponent el mestre alemany Adolf Anderssen, qui afirmava «El veritable art dels escacs radica en les combinacions». No sospitava que els escacs evolucionarien adoptant conceptes estratègics i posicionals que el farien encara més profund i bell.

En general, les espectaculars jugades dels Romàntics avui dia son refutades, però en aquells temps, l'art de la defensa estava poc desenvolupat. La comprensió posicional del joc, la importància de les estructures de peons, i un munt els conceptes que qualsevol jugador té en comte avui dia, estaven encara per descobrir.

Podríem dir que si el període que va del segle XV al segle XVIII va ser la infantesa dels escacs, el romanticisme del segle XIX representa l'esclat de l'adolescència. Època de somnis, d'amor, de riscos i de poesia. Una època que va vestir els escacs de bellesa. El primer gran jugador "lògic", Wilhelm Steinitz, va fer desaparèixer els romàntics d'un dia per l'altre. Començaria llavors l'edat adulta dels escacs. Tindria cabuda el gambet Evans en aquesta nova etapa?

Amb les negres, Adolf Anderssen, màxim exponent de l'escola romàntica. Amb les blanques, Wilhelm Steinitz el botxí que acabaria amb aquell sistema de joc. En els útims anys del segle XIX, ja es reconeixia que l’única manera de vèncer a Steinitz, era aplicar els principis de Steinitz.

En la segona part d'aquest article farem un recorregut per la història i evolució del gambet Evans des del seu descobriment aquell vespre en alta mar fins als nostres dies.

4 comentaris:

  1. Gran article!!! M'encanta aquesta obertura... una de les meves favorites...
    Ja estic desitjant llegir la segona part :D
    Txema

    ResponSuprimeix
  2. Desconeixia que en català "gambito" es dit "gambet"

    ResponSuprimeix